El pou del comú
En aquest precís indret, fins a finals del segle XX, hi havia l’anomenat Pou del Comú. Una reserva d’aigua pública formada per un pou de grans dimensions.
L’aigua es pouava mitjançant una bomba accionada manualment amb una gran palanca i omplia un abeurador (aborador). Posteriorment també s’hi va instal·lar una taula per rentar la roba.
Juntament amb la font d’Ullà, aquests eren espais públics d’accés a l’aigua, molt importants amb anterioritat a la instal·lació de la xarxa pública.
L’aigua d’aquest pou no era bona per al consum de boca, però en els mesos d’estiu feia un gran servei als animals quan tornaven de treballar o pasturar, que s’hi aturaven per refrescar-s’hi abans d’entrar als estables i a les corts.
Anar a buscar aigua i fer la bugada eren tasques pròpies de les dones, però no les úniques. A pagès també s’ocupaven del manteniment general de la casa, la cuina, els fills, l’hort, donar menjar al bestiar, munyir, anar a mercat, participar en tasques com anar a collir olives, la matança del porc, el manteniment de l’església i en alguns casos de l’economia de la casa. Eren veritables puntals infatigables d’una societat que, injustament, sempre les ha relegat a segon terme, darrere la figura patriarcal.
Dones d’Ullà fent bugada al costat del Pou del Comú. Autor: Fernando Rodamilans.
El Pou del Comú (el pozo del común)
En este preciso lugar, hasta finales del siglo xx, se encontraba el llamado Pou del Comú (el pozo del común). Una reserva de agua pública formada por un pozo de grandes dimensiones.
El agua se extraía mediante una bomba accionada manualmente con una gran palanca y llenaba un abrevadero. Posteriormente también se instaló una mesa para lavar la ropa.
Junto con la fuente de Ullà, estos eran espacios públicos de acceso al agua, muy importantes antes de la instalación de la red pública.
El agua de este pozo no era apta para el consumo, pero en los meses de verano era muy útil para los animales cuando regresaban de trabajar o pastar, pues se detenían allí para refrescarse antes de entrar en los establos.
Ir a buscar agua y hacer la colada eran tareas propias de las mujeres, pero no las únicas. También se ocupaban del mantenimiento general de la casa, la cocina, los hijos, el huerto, alimentar al ganado, ordeñar, ir al mercado, participar en tareas como recoger aceitunas, la matanza del cerdo, el mantenimiento de la iglesia y en algunos casos de la economía de la casa. Eran verdaderos puntales infatigables de una sociedad que, injustamente, siempre las ha relegado a un segundo término, detrás de la figura patriarcal.
Mujeres de Ullà haciendo la colada al lado del pozo del común. Autor: Fernando Rodamilans
The common well
In this same place, until the end of the 20th century, there was something called the Common Well. This was a public water reservoir consisting of a large well.
The water was extracted by a manually operated pump with a large lever and poured into a trough (watering hole). Later, a table for washing clothes was also installed.
Together with the Ullà fountain, these were public spaces for access to water, very important before the installation of the public network.
The water from this well was not fit to drink, but in the summer months it did a great service to the animals when they returned from work or grazing, where they stopped for refreshment before entering the stables and courtyards.
Going for water and doing the laundry were tasks deemed worthy of women, but not the only ones. In the countryside they also took care of the general maintenance of the home, the kitchen, the children, the garden, feeding the cattle, milking, going to the market, participating in tasks such as picking olives, slaughtering the pig, maintaining the church and in some cases the domestic finances. They were truly indefatigable pillars of a society that, unjustly, has always relegated them to the background, behind the patriarchal figure.
Women from Ullà doing the laundry next to the common well. Author: Fernando Rodamilans.
El pou del comú (Le puits de la communauté)
À cet endroit précis, jusqu’à la fin du XXe siècle, se trouvait le Pou del Comú. Une réserve d’eau publique formée par un grand puits.
L’eau était pompée au moyen d’une pompe manuelle avec un grand levier et remplissait un abreuvoir. À posteriori, une table de buanderie y fut installée.
Avec la source d’Ullà, il s’agissait d’espaces publics d’accès à l’eau, très importants avant l’installation du réseau public.
L’eau de ce puits n’était pas potable, mais pendant les mois d’été, elle rendait un grand service aux animaux, qui en revenant des différents labeurs ou des pâturages, s’y arrêtaient pour se rafraîchir avant d’entrer dans les étables et les cours.
Aller chercher de l’eau et faire la lessive étaient des tâches pour les femmes ; mais elles en avaient bien d’autres. Les paysannes s’occupaient aussi de l’entretien général de la maison, de la cuisine, des enfants, du verger, de nourrir le bétail, traire, aller au marché, participer à des tâches telles que cueillir les olives, tuer le cochon, entretenir l’église et, dans certains cas, de l’économie domestique. Elles étaient de véritables piliers infatigables d’une société qui, injustement, les a toujours reléguées au second plan, derrière la figure patriarcale.
Des femmes d’Ullà faisant la lessive à côté du puits communale. Auteur : Fernando Rodamilans.