Santa Maria d’Ullà
A finals del segle XVIII els canonges de Santa Maria d’Ullà promogueren la construcció d’una nova església a l’interior del poble, en un lloc elevat, resguardada de les avingudes del Ter.
El nou temple fou consagrat el 1804 i va substituir Sant Andreu com a església parroquial. La comunitat de canonges va finir vers el 1840.
Una escalinata doble permet accedir a l’església, imponent i sobredimensionada, d’estil neoclàssic. La façana està delimitada per una cornisa motllurada i sinuosa amb pinacles i esferes. El portal està emmarcat entre pilastres amb capitells jònics que sostenen un entaulament coronat amb una fornícula buida.
L’edifici és de planta de creu llatina amb una gran cúpula a la zona del transsepte i amb un absis rectangular.
El misteri del campanar inacabat
El campanar està a mig fer, sense acabar, com si d’un dia per l’altre s’haguessin esgotat els diners per finalitzar l’obra. Aquest és un fet comú en altres campanars veïns i contemporanis. Les obreries eren institucions populars encarregades del finançament de la construcció i del manteniment de les esglésies. Fortes crisis econòmiques, en bona part causades per les guerres continuades, van impossibilitar l’acabament d’alguns temples parroquials. A Ullà l’esclat de la guerra del Francès el 1808 va dificultar l’acabament de les obres.
La Mare de Déu de la Fossa
Al presbiteri de l’actual església hi ha exposada en un cambril la talla romànica policromada de la Mare de Déu de la Fossa, d’inicis del segle XII, provinent del primer monestir que va quedar sepultat sota les sorres del Ter.
L’escultura, feta sobre fusta d’àlber, representa la Verge Maria sedent amb l’infant assegut a la falda. Ambdós, vestits amb una túnica, tenen un tractament hieràtic. Destaca la definició dels rostres i dels plecs de la roba. Constitueix un dels exemples més destacats d’escultura romànica en terres gironines i una de les marededeus més antigues que s’han conservat.
Santa María de Ullà
A finales del siglo xviii los canónigos de Santa María de Ullà promovieron la construcción de una nueva iglesia en el interior del pueblo, en un lugar elevado y resguardada de las avenidas del Ter.
El nuevo templo fue consagrado en 1804 y sustituyó a Sant Andreu como iglesia parroquial. La comunidad de canónigos feneció hacia el 1840.
Una escalera doble permite acceder a la iglesia, imponente y sobredimensionada, de estilo neoclásico. La fachada está delimitada por una cornisa moldurada y sinuosa con pináculos y esferas. El portal está enmarcado entre pilastras con capiteles jónicos que sostienen un entablamento coronado con una hornacina vacía.
El edificio es de planta de cruz latina con una gran cúpula en la zona del transepto y con un ábside rectangular.
El misterio del campanario inacabado
El campanario está a medias, sin terminar, como si de la noche a la mañana se hubiera agotado el dinero para finalizar la obra. Este es un hecho común en otros campanarios vecinos y contemporáneos. Las obrerías eran instituciones populares encargadas de financiar la construcción y el mantenimiento de las iglesias. Fuertes crisis económicas, en gran parte causadas por las guerras continuadas, imposibilitaron la finalización de algunos templos parroquiales. En Ullà el estallido de la Guerra de la Independencia en 1808 dificultó la finalización de las obras.
La Virgen de la Fossa
En el presbiterio de la actual iglesia está expuesta en un camarín la talla románica policromada de la Virgen de la Fossa, de inicios del siglo xii, proveniente del primer monasterio que quedó sepultado bajo las arenas del río Ter.
La escultura, hecha sobre madera de álamo, representa a la Virgen María sedente con el niño sentado en su regazo. Ambos, vestidos con una túnica, tienen un tratamiento hierático. Destaca la definición de los rostros y de los pliegues de la ropa. Constituye uno de los ejemplos más destacados de escultura románica en tierras gerundenses y una de las vírgenes más antiguas que se han conservado.
Santa Maria d’Ullà
At the end of the 18th century, the canons of Santa Maria d’Ullà promoted the construction of a new church inside the village, in an elevated place, sheltered from the flooding of the Ter.
The new temple was consecrated in 1804 and replaced Sant Andreu as a parish church. The community of canons ended around 1840.
A double staircase leads to the imposing and oversized neoclassical church. The facade is delimited by a moulded and sinuous cornice with pinnacles and spheres. The portal is framed between pilasters with Ionic capitals that support an entablature crowned with an empty niche.
The building has a Latin cross plan with a large dome in the area of the transept and a rectangular apse.
The mystery of the unfinished bell tower
The bell tower is half-finished, unfinished, as if the money to finish the work had run out overnight. This is a common phenomenon in other neighbouring and contemporary bell towers. The guilds were popular institutions in charge of financing the construction and maintenance of churches. Severer economic crises, largely caused by continued wars, made it impossible to finish some parish churches. In Ullà, the outbreak of the French War in 1808 made it difficult to complete the works.
The Virgin of the Pit
In the presbytery of the current church, the polychrome Romanesque carving of the Virgin of the Pit, is exhibited in a chamber. It dates from the beginning of the 12th century, from the first monastery that was buried under the silt of the River Ter.
The sculpture, made of poplar wood, depicts the Virgin Mary sitting with the child sitting on her lap. Both, dressed in a tunic, have a hieratic treatment. It emphasizes the definition of the faces and the folds of the clothes. It is one of the most outstanding examples of Romanesque sculpture in Girona and one of the oldest sculptures of Our Lady that have been preserved.
Santa Maria d’Ullà
Vers la fin du XVIIIe siècle, les chanoines de Santa Maria d’Ullà promurent la construction d’une nouvelle église à l’intérieur du village, dans un lieu élevé, à l’abri des crues du Ter.
Le nouveau temple fut consacré en 1804, et substitua l’église de Sant Andreu comme église paroissiale. La communauté de chanoines finit vers 1840.
Un perron double permet l’accès à l’église de style néoclassique, imposante et surdimensionnée. La façade est délimitée par une corniche moulurée et sinueuse avec des pinacles et des sphères. Le portail est encadré entre des pilastres à chapiteaux ioniques qui soutiennent un entablement couronné d’une niche vide.
Le bâtiment a la forme d’une croix latine avec un grand dôme dans la zone du transept et une abside rectangulaire.
Le mystère du clocher inachevé
Le clocher n’est qu’à moitié fini, inachevé, comme si l’argent pour terminer les travaux s’était épuisé du jour au lendemain. Il s’agit d’un fait habituel dans d’autres clochers voisins et contemporains. Les obreries étaient des institutions populaires chargées de financer la construction et l’entretien des églises. De fortes crises économiques, causées en grande partie par les guerres constantes, ont rendu impossible l’achèvement de certains temples paroissiaux. À Ullà, l’éclatement de la guerre d’indépendance espagnole en 1808 rendu très difficile l’achèvement des travaux.
La Vierge de la Fossa
Dans le presbytère de l’église actuelle, la sculpture romane polychrome de la Vierge de la Fossa, du début du XIIe siècle, provenant du premier monastère enseveli sous les sables du Ter, est exposée dans une niche.
La sculpture, en bois de peuplier, représente la Vierge Marie assise avec l’enfant sur ses genoux. Tous deux, vêtus d’une tunique, ont un traitement hiératique. L’accent est mis sur le détail des visages et des plis des vêtements. C’est l’un des exemples les plus remarquables de sculpture romane de Gérone et l’une des plus anciennes vierges qui ont été conservées.