Olianus
El document més antic conservat que parla d’Ullà, Olianus, data de l’any 834 (segle IX) i està signat per l’emperador carolingi. Aquest document confirma que la vil·la, situada en el comtat d’Empúries, pertanyia al bisbat de Girona i tenia els termes ben definits. Limitava al nord amb Bedenga (Bellcaire), a l’oest amb Caneto (Canet), al sud amb el Ter i Aqualta (Gualta) i a l’est amb Torrocella (Torroella). En altres documents medievals es fan servir les variants Oliano, Oliana, Uliano o Huliano, derivades del nom propi llatí Aulus/Aulius, que recorda el passat romà del poble.
I és que l’origen del poblament estable a Ullà és molt antic. A la falda del Montgrí s’han localitzat diversos jaciments de transició de l’època ibèrica a la romana, segles II-I aC, segurament dedicats a la ramaderia i a l’agricultura.
En aquell mateix moment, a partir del 195 aC, els romans van situar punts de guaita a la muntanya d’Ullà (al puig Anill i a la Culassa) que els permetia controlar la plana empordanesa.
La continuïtat del poblament es va succeir amb vil·les romanes (establiments rurals) que hi havia en els entorns, properes a l’antic camí d’Empúries. Aquesta era una via concorreguda que connectava la ciutat emporitana amb Gerunda passant per Ullastret i resseguint el vessant nord de les Gavarres. A Ullà el traçat correspondria aproximadament al camí que uneix el mas Blanc i el mas Xiquet.
Cugots són els d’Ullà
Aquesta expressió popular és el sobrenom amb el qual es coneix la gent d’Ullà, sobretot emprat com a malnom pels veïns de Bellcaire i de Torroella. Cugot sembla que fa referència al vestit dels frares, la cogulla, túnica amb caputxa. D’aquí prové el nom d’una planta que creix en garrigues i roquissars del Montgrí, coneguda com el Frare Cugot. Cal recordar que a Ullà hi havia una comunitat de canonges. En el refranyer popular també es troba l’expressió «bona gent a Ullà».
Olianus
El documento más antiguo conservado en el que se menciona Ullà, Olianus, data del año 834 (siglo ix) y está firmado por el emperador carolingio. Este documento confirma que la villa, situada en el condado de Empúries, pertenecía al obispado de Girona y que sus límites estaban bien definidos. Limitaba al norte con Bedenga (Bellcaire), al oeste con Caneto (Canet), al sur con el Ter y Aqualta (Gualta) y al este con Torrocella (Torroella). En otros documentos medievales se utilizan las variantes Oliano, Oliana, Uliano o Huliano, derivadas del nombre propio latín Aulus/Aulius, que recuerda el pasado romano del pueblo.
Y es que el origen del poblamiento estable en Ullà es muy antiguo. En la falda del Montgrí se han localizado varios yacimientos de transición de la época ibérica a la romana, siglos ii-i a. C., seguramente dedicados a la ganadería y a la agricultura.
En ese mismo momento, a partir del 195 a. C., los romanos situaron puntos de vigilancia en la montaña de Ullà (en el monte Anill y en La Culassa) que les permitían controlar la llanura del Ampurdán.
La continuidad del poblamiento se sucedió con villas romanas (establecimientos rurales) situadas en los entornos, cercanas al antiguo camino de Empúries. Esta era una vía concurrida que conectaba la ciudad emporitana con Gerunda pasando por Ullastret y siguiendo la vertiente norte de Les Gavarres. A Ullà correspondería aproximadamente el camino que une el Mas Blanc y el Mas Xiquet.
Cugots son los de Ullà
Esta expresión popular es el apodo con el que se conoce a la gente de Ullà, empleado principalmente como mote por los vecinos de Bellcaire y de Torroella. Cugot parece derivar del vestido de los frailes, la cogulla, túnica con capucha. De ahí el nombre de una planta que crece en las garrigas y los matorrales y en los roquedos del Montgrí, conocida como el Frare Cugot. Cabe recordar que en Ullà había una comunidad de canónicos. En el refranero popular también se encuentra la expresión «buena gente en Ullà».
Olianus
The oldest preserved document that speaks of Ullà, Olianus, dates from the year 834 AD (ninth century) and is signed by the Carolingian emperor. This document confirms that the villa, located in the county of Empúries, belonged to the bishopric of Girona and had well-defined boundaries. It was bounded to the north by Bedenga (Bellcaire), to the west by Caneto (Canet), to the south by the Ter and Aqualta (Gualta) and to the east by Torrocella (Torroella). Other medieval documents use the variants Oliano, Oliana, Uliano or Huliano, derived from the Latin proper name Aulus/Aulius, which recalls the Roman past of the village.
Indeed, the origin of the stable population in Ullà is very old. At the foot of the Montgrí several sites of transition have been located from the Iberian to the Roman period, II-I centuries BC, probably dedicated to livestock and agriculture.
At the same time, from 195 BC, the Romans set up lookout points on the mountain of Ullà (Puig Anill and La Culassa) which allowed them to control the Empordà plain.
The continuity of the settlement was followed by rural Roman villas in the surrounding area, close to the old road to Empúries. This was a busy road that connected the city of Emporia with Gerunda passing through Ullastret and following the northern slope of Les Gavarres. In Ullà, the path that connects Mas Blanc and Mas Xiquet would correspond approximately.
Cugots are those of Ullà
This popular expression is the nickname by which the people of Ullà are known, especially used by the residents of Bellcaire and Torroella. Cugot seems to derive from the monks’ dress, the cogulla, a hooded tunic. Hence the name of a plant that grows in scrub and rock formations of Montgrí, known as the Frare Cugot (Arisarum vulgare). “Bona gent a Ullà” (good people in Ulla) is a popular saying.
Olianus
Le document conservé le plus ancien qui parle d’Ullà, l’Olianus, date de l’année 834 (IXe siècle) et il est signé par l’empereur carolingien. Ce document confirme que le village, situé dans le comté d’Empúries, appartenait à l’évêché de Gérone et que ses limites étaient bien définies. Il faisait frontière au nord avec Bedenga (Bellcaire), à l’ouest avec Caneto (Canet), au sud avec le Ter et Aqualta (Gualta) et à l’est avec Torrocella (Torroella). Dans d’autres documents médiévaux, les variantes Oliano, Oliana, Uliano o Huliano sont utilisées, dérivées du nom propre latin Aulus/Aulius, qui rappelle le passé romain du village.
De fait, l’origine de l’occupation humaine stable à Ullà est très ancienne. Sur le flanc du Montgrí, de nombreux sites archéologiques de transition de l’époque ibérique à l’époque romaine (IIe-Ier s. av. J-C), qui sans aucun doute étaient consacrés à l’élevage et à l’agriculture, ont été localisés.
Vers cette même époque-là, à partir du 195 av. J-C, les Romains installèrent des lieux de guet dans la montagne d’Ullà (à la colline Anill et à Culassa) qui leur permettait de contrôler la plaine de l’Empordà.
La continuité de l’habitat a été suivie par des villas romaines (des établissements ruraux) qu’il y avait dans les environs, à proximité de l’ancien chemin d’Empúries. Il s’agissait d’une voie très fréquentée qui reliait la ville d’Empúries à Gerunda, en passant par Ullastret et en suivant le flanc nord des Gavarres. À Ullà le chemin qui relie le Mas Blanc au Mas Xiquet correspondrait plus ou moins au tracé de l’ancienne voie.
« Cugots són els d’Ullà »
Cette expression populaire est le surnom des habitants d’Ullà, surtout utilisé par les habitants de Bellcaire et Torroella. Cugot semble dériver de la robe des moines, la cagoule, une tunique à capuche. D’où le nom d’une plante qui pousse dans les broussailles et les formations rocheuses du Montgrí, connue sous le nom de Frare Cugot. Il faut rappeler que dans le village il y avait une communauté de chanoines. Le dicton populaire inclut également l’expression « bona gent a Ullà » (de bonnes personnes à Ullà).